Monthly Archives: Octubre 2014

Finlàndia (I): un model d’educació idealitzat?

 Aquesta és la pregunta que vull respondre des de ja fa un temps: fins a quin punt és el model finès un bon exemple per emmirallar el nostre model educatiu. I és que jo sóc el primer que em vaig deixar portar per les lloances d’aquest model del que tothom parla quan vaig començar a estudiar magisteri, però ara m’he volgut parar a reflexionar.

I el primer del passos és entrar a Google i cercar Finlàndia educació i totes les variables d’idioma i forma entorn aquest concepte. El resultat és d’entrada molt consistent: una rere l’altre les entrades que t’apareixen mostren publicacions i estadístiques que eleven aquest model fins al prestigiós estadi on es troba actualment.

Em disposo, llavors, a recuperar un vídeo que ens va recomanar una mestra a primer curs,  Xavier Melgarejo: millorar l’educació per millorar la societat, una entrevista del programa Singulars  on Jaume Barberà entrevista Xavier Melgarejo, psicòleg, doctor en pedagogia i expert en el sistema educatiu finlandès. En aquesta entrevista, l’exdirector i professor de l’escola Claret de Barcelona fa un resum del context d’aquest model educatiu i el seu funcionament.

Els dubtes que em genera aquest sistema giren precisament en el context on es situa: Finlàndia, un país fred, amb poques hores de sol, relatívament nou (és reconagudament independent des de 1918), etc. Són moltes les diferències que, d’entrada, em fan posar certa distància per entrar a comparar les possibilitats del seu model en el nostre context. I quan escolto al senyor Melgarejo remarcant els valors propis de la cultura finlandesa (responsabilitat, honestedat, equitat i eficiència) les diferències encara em semblen més evidents.

Avançant en l’entrevista, però, vaig copsant que el que fa realment diferent el sistema finès no és el context geogràfic, històric o social sinó la manera d’entendre l’educació i la cultura en general. El doctor Melgarejo parla de domini de les llengües o societat del coneixement com a estratègies principals de país. Finlàndia entén el sistema educatiu com un sistema d’engranatges format per tres subsistemes:

sistema educatiu finès

  •  El subsistema familiar, on l’estat dóna moltes ajudes a les famílies, protegeix les mares, cuida els pares amb fins a 6 mesos de baixa de paternitat cobrant el seu sou íntegre, etc.
  • El subsistema sociocultural, basat en el suport estatal a la cultura i l’esport; la televisió no es dobla, amb tota la riquesa lingüística que això pot aportar; es potencia el servei de biblioteques fins a nivells inimaginables, etc.
  • I el subsistema escolar, on les escoles públiques pertanyen als ajuntaments, que són els encarregats d’ escollir els millors directors perquè aquests cerquin els millors mestres per a les seves escoles.

Finlàndia, un país descentralitzat

I totes aquestes idees s’aguanten perquè fa 40 anys que la llei educativa no ha sofert canvis, i aquesta llei té el suport del 80% del parlament, més enllà de les ideologies que hi hagi  representades. Finlàndia és el país més descentralitzat del món. I és que les decisions de pes entorn de l’educació es prenen des dels ajuntaments o des de les pròpies escoles.

D’aquesta entrevista, doncs, m’emporto una primera reformulació del sistema finès. Més enllà d’aspectes com les ratios més baixes a les aules (15 nens per mestre, amb un màxim de 10 si hi ha algun cas de necessitats educatives especials) o la formació dels mestres (a part de la nota de tall, que està per sobre del 9, el procés de selecció passa també per una avaluació d’aptituds), el que fa diferent aquest model és el valor que donen a l’educació. A Finlàndia “ser mestre és un honor”, explica Xavier Melgarejo, i això ho explica tot.

Recuperarem el tema de Finlàndia ja que he estat recollint diferent materials que em serviran per seguir construint una idea fonamentada sobre aquest model educatiu. Entre d’altres, el llibre del propi Melgarejo Gracias, Finlandia (2013), on parla sobre el model finès.

Fins aviat!

  J

Deixa un comentari

Filed under Sense categoria

“Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi”

Des de sempre ens han dit que si volem ser mestres, haurem de ser un exemple per als nostres alumnes. Però això per què?

Més enllà de perquè altres mestres et diguin que haurà de ser així, quan entres realment dins una aula o, simplement, quan t’envoltes d’un grup de nens i nenes que et miren i esperen que diguis o facis alguna cosa amb ells; és aleshores, quan ho entens:

Entens que ser un exemple no recau només en donar una imatge de maduresa i serietat o en privar-te de comentaris i reaccions que tindries en d’altres situacions, sinó en poder-te trobar còmode i segur al voltant d’aquests nens/es i actuar sense sentir-te buit de significat ni incoherent amb tu mateix. És fer un esforç per trobar-te a la teva pell i a la del nen/a que t’observa, al mateix temps. I aleshores, adonar-te de si realment creus en el que dius i en el que fas, si saps el motiu pel qual fer-ho així i no d’una altra manera. Perquè si no ho saps ni t’interesses per saber-ho, en aquella aula no hi passarà mai res del que et puguis proposar.

Per arribar a aquest punt, però, el que es necessita és quelcom tan bàsic com pensar.
“Pensar sobre el que se sap. Pensar millor sobre com es pensa” (Palou, 2011). Donar-nos un espai de tant en tant per aturar les màquines i reflexionar, aquest verb que tan gastat tenim de sentir-lo dir i que no posem mai en pràctica, potser simplement, perquè ningú ens n’ha ensenyat mai.

I si algun lloc és bo per aprendre’n, aquest és l’escola. On millor per reflexionar sobre el que es fa, es diu i es pensa?

En un article -que ja he citat anteriorment- publicat a “Cuadernos de Pedagogía” l’any 2011, Juli Palou ens parla de “La construcción de textos reflexivos” a l’escola. L’autor ens parla d’escrits, però el que diu és aplicable a qualsevol procés de reflexió en el qual “els primers destinataris són les mateixes persones que els elaboren”. “Es tracta d’acceptar el repte de considerar qüestions que podrien descol·locar el nostre discurs habitual i de traslladar en paraules no el que se sap, sinó el que se sent.”

Si traspassem aquestes idees a la manera d’entendre l’educació dels nostres alumnes, tot el que hem comentat anteriorment recuperarà el seu sentit. Si convertim l’aula en “un espai per fer-se càrrec d’allò que ja ha estat pensat pels altres, per pensar allò pensat”, aquells nens i nenes creixeran a consciència, sabran qui són i qui no són, què fan i què no fan, i per què.

I ja ningú els haurà de recordar, de més grans, que han de ser un “bon exemple”.

E

Deixa un comentari

Filed under Sense categoria

Nouvinguts

La cançó que ara escoltes se’n va de mi
I es desfà a dins de l’aire que ara ha entrat dins teu

De fet no escolteu res, encara. El que us proposem és una lectura. Una lectura que vol transformar-se.

I dins teu ell es transforma en el que sents
I el que sents se’n va dins un altre quan li fas petons.

Petons a una vocació, a un futur que és present: una vida de mestres. Aquest projecte de vida és un arbre que va brotar fa ja tres cursos a Blanquerna. Les arrels, però, són molt més profundes. Una vocació com la nostra no es planta d’un dia per l’altre.

I els petons faran que creixi un nen.
I el nen es farà home. L’home es farà vell.
I es desfarà a dins la terra on serà arbre de nou.

I què florirà en aquest arbre? La resposta no la tenim encara -ja ho té la nostra professió, mai tens la certesa de veure els fruits d’allò que sembres- però el que sí que sabem és que des d’avui volem deixar llavors de tot el que ens passa pel cap, per les mans i pels ulls.

Arbres que després fan tot l’aire que ara entra dins meu.
Aire que surt de mi transformat en aquesta cançó.

(La iaia. El cicle. On és la màgia? Música global, 2014)

Benvinguts al nostre blog!

Josep Duran i Eulàlia Triadú

1 comentari

Filed under Sense categoria