Finlàndia un cop més

L’article d’avui a La Vanguardia

Avui, La Vanguardia ha publicat un article de la Maite Gutiérrez sobre el canvi que Finlàndia té pensat fer respecte l’ensenyament de l’escriptura, deixant de banda la cal·ligrafia tradicional per passar a la lletra d’impremta i la lletra de pal.

No som qui per qüestionar una decisió presa des d’un país tan llunyà al nostre, però sí que ens serveix per reprendre algunes reflexions i pensaments que ens ronden pel cap des de fa temps.

Com a estudiants de 3r de magisteri que som, aquest últim mes de novembre hem tingut la sort de passar-lo a l’escola de pràctiques. Entre moltes d’altres coses, aquesta estada que fem ens permet contrastar la teoria de la facultat amb la pràctica escolar des d’una visió que, tot i ser jove i inexperta, també és crítica i atenta. Pel fet de ser participants transitoris d’aquests centres i que encara no tenim -ja ens perdonareu- el cul prou pelat en aquest món, ens és molt més fàcil posar en qüestió tot allò que veiem fer i dir, i reflexionar-hi. De fet, aquest és un dels punts més importants del nostre paper com a mestres de pràctiques.

Casualment, ha estat durant aquesta estada quan ens hem adonat que un dels aspectes més bàsics i aparentment inqüestionables de l’educació primària, podia ésser molt criticable. Sí, estem parlant de la famosa etapa de la “lletra lligada” per la qual tots hem passat, almenys, al primer cicle de primària.

Els nostres dubtes al respecte començaren en el moment d’entrar de ple en l’aprentatge de la lectura i l’escriptura en una aula de 1r. La mestra comentava que aquells nens i nenes encara no dominaven prou la “lletra de pal” però que, tot i així, ara es trobava que els havia d’ensenyar a llegir i escriure amb lletra lligada. Evidentment, les dificultats que estaven tenint aquells nens per avançar eren moltes i cada dia estaven més desmotivats.

Davant d’això, un es pregunta: és necessari passar per la lletra lligada per aprendre a escriure? L’objectiu és ser capaç de plasmar idees amb paraules escrites o fer una lletra bonica? No seria més lògic consolidar un tipus de lletra primer i anar introduint poc a poc un tipus de lletra més real i present en el dia a dia del nen? És més, de ben segur que seria el nen qui, sense que ningú li ho ensenyés, aniria incorporant la nova tipografia per simple motivació i interès. Seria llavors quan la mestra podria aprofitar per introduir aquesta lletra a l’aula; el moment emocionant d’aprendre a escriure aquella “A” que ja coneixen tan bé, en forma d'”a” com la que fan els seus pares, la que surt als llibres o la que veuen als cartells del carrer.

Tenim molta pressa. Volem que els nostres alumnes ho aprenguin tot aviat i bé. Ens han ensenyat a escriure seguint unes pautes, unes línies i un traç tan marcats que sembla que tinguem pànic a tota lletra que no segueixi aquests prototips. Però potser no és tant preocupant que una “t” no tingui la mateixa alçada que una “l”, com que un nen s’avorreixi aprenent a escriure i a llegir.

És indubtable que la lletra lligada també en té de beneficis. En l’article esmentat anteriorment, Miquel Àngel Prats comentava el millor “domini de la mà” que et permet treballar la cal·ligrafia, mentre que Empar Moliner defensa, a l’Ara, la major rapidesa a l’hora d’escriure que et permet aquest tipus de lletra. Dos avantatges, entre molts d’altres, sens dubte inqüestionables. No obstant, potser hi ha d’altres camins per aconseguir quelcom tan positiu. Si més no, potser assolir-ho no implica passar necessàriament per uns esquemes tan repetitius, tradicionals i poc estimulants com els que encara segueix la cal·ligrafia de moltes escoles.

En tot cas, canviar el procés d’escriptura no és quelcom que recaigui directament sobre nosaltres. Encara que cada cop hi som més a prop, de moment som estudiants que podem aportar poc més que la nostra humil opinió en aquest aspecte. Una cosa és clara: formem part d’una nova generació de mestres d’una nova generació d’alumnes. No podem deixar-nos l’educació enrere. Aquesta també ha d’avançar amb nosaltres i hem de contribuir a que ho faci.

Per què esperar a que quelcom sigui notícia a Finlàndia per començar a replantejar l’educació aquí? Per què no ser nosaltres els qui prenguem la iniciativa i els qui iniciem el canvi?

Nosaltres també podem ser notícia.

E