“Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi”

Des de sempre ens han dit que si volem ser mestres, haurem de ser un exemple per als nostres alumnes. Però això per què?

Més enllà de perquè altres mestres et diguin que haurà de ser així, quan entres realment dins una aula o, simplement, quan t’envoltes d’un grup de nens i nenes que et miren i esperen que diguis o facis alguna cosa amb ells; és aleshores, quan ho entens:

Entens que ser un exemple no recau només en donar una imatge de maduresa i serietat o en privar-te de comentaris i reaccions que tindries en d’altres situacions, sinó en poder-te trobar còmode i segur al voltant d’aquests nens/es i actuar sense sentir-te buit de significat ni incoherent amb tu mateix. És fer un esforç per trobar-te a la teva pell i a la del nen/a que t’observa, al mateix temps. I aleshores, adonar-te de si realment creus en el que dius i en el que fas, si saps el motiu pel qual fer-ho així i no d’una altra manera. Perquè si no ho saps ni t’interesses per saber-ho, en aquella aula no hi passarà mai res del que et puguis proposar.

Per arribar a aquest punt, però, el que es necessita és quelcom tan bàsic com pensar.
“Pensar sobre el que se sap. Pensar millor sobre com es pensa” (Palou, 2011). Donar-nos un espai de tant en tant per aturar les màquines i reflexionar, aquest verb que tan gastat tenim de sentir-lo dir i que no posem mai en pràctica, potser simplement, perquè ningú ens n’ha ensenyat mai.

I si algun lloc és bo per aprendre’n, aquest és l’escola. On millor per reflexionar sobre el que es fa, es diu i es pensa?

En un article -que ja he citat anteriorment- publicat a “Cuadernos de Pedagogía” l’any 2011, Juli Palou ens parla de “La construcción de textos reflexivos” a l’escola. L’autor ens parla d’escrits, però el que diu és aplicable a qualsevol procés de reflexió en el qual “els primers destinataris són les mateixes persones que els elaboren”. “Es tracta d’acceptar el repte de considerar qüestions que podrien descol·locar el nostre discurs habitual i de traslladar en paraules no el que se sap, sinó el que se sent.”

Si traspassem aquestes idees a la manera d’entendre l’educació dels nostres alumnes, tot el que hem comentat anteriorment recuperarà el seu sentit. Si convertim l’aula en “un espai per fer-se càrrec d’allò que ja ha estat pensat pels altres, per pensar allò pensat”, aquells nens i nenes creixeran a consciència, sabran qui són i qui no són, què fan i què no fan, i per què.

I ja ningú els haurà de recordar, de més grans, que han de ser un “bon exemple”.

E

Nouvinguts

La cançó que ara escoltes se’n va de mi
I es desfà a dins de l’aire que ara ha entrat dins teu

De fet no escolteu res, encara. El que us proposem és una lectura. Una lectura que vol transformar-se.

I dins teu ell es transforma en el que sents
I el que sents se’n va dins un altre quan li fas petons.

Petons a una vocació, a un futur que és present: una vida de mestres. Aquest projecte de vida és un arbre que va brotar fa ja tres cursos a Blanquerna. Les arrels, però, són molt més profundes. Una vocació com la nostra no es planta d’un dia per l’altre.

I els petons faran que creixi un nen.
I el nen es farà home. L’home es farà vell.
I es desfarà a dins la terra on serà arbre de nou.

I què florirà en aquest arbre? La resposta no la tenim encara -ja ho té la nostra professió, mai tens la certesa de veure els fruits d’allò que sembres- però el que sí que sabem és que des d’avui volem deixar llavors de tot el que ens passa pel cap, per les mans i pels ulls.

Arbres que després fan tot l’aire que ara entra dins meu.
Aire que surt de mi transformat en aquesta cançó.

(La iaia. El cicle. On és la màgia? Música global, 2014)

Benvinguts al nostre blog!

Josep Duran i Eulàlia Triadú