Tag Archives: pràctiques

“Vinga, fes de mestra”

Fa poca estona, m’he topat amb una reflexió publicada  a “XarxaTic”, el bloc de Jordi Martí, professor de secundària, que m’ha portat a escriure aquesta entrada. “¿Quién prepara a los futuros maestros?” és la pregunta que es formula l’autor i la que molts estudiants de magisteri ens hem fet durant la nostra formació universitària.

Tot just iniciem el tram final de la carrera amb tantes ganes d’afrontar el nou curs com d’acabar-lo. Sí, en tenim moltes ganes, tenim unes ganes enormes de deixar les aules universitàries i començar a viure l’educació, de començar a aprendre a fer de mestre de debò. Estem a punt d’acabar quatre anys de facultat i no ens sentim prou preparats ni formats per encarar el món laboral, però tot i així, volem acabar i, tant de bo, començar aviat en una escola, amb altres mestres i amb els nostres primers alumnes. És poc coherent. Qualsevol persona amb dos dits de front pensaria que, si és cert que ens sentim poc preparats, el millor que podem fer és seguir estudiant, començar una altra carrera o potser estudiar algun màster que per casualitat s’acosti als nostres interessos. Estudiar, estudiar, estudiar. Aprendríem moltes més coses, i tant, no ho dubto ni tampoc descarto fer-ho en algun altre moment de la meva vida, però així no aprendria a fer de mestra, així no arribaria a ser la mestra que vull ser.

Passem la major part del temps de la carrera asseguts escoltant el que desenes de pedagogs, psicòlegs i educadors han escrit o dit en algun moment i, sovint, en boca de professors que no han estat mai mestres de primària, que no han tractat mai amb nens i nenes de menys de 12 anys i que ens intenten convèncer -tot mirant la diapositiva projectada a la pantalla-que els nens han de construir i prendre consciència del seu propi aprenentatge. Però, davant d’això qualsevol es pregunta: “Nens? Quins nens?”. Quan arribem a casa, seguim llegint i treballant sobre la multitud de metodologies i teories de l’educació que experts en la qüestió consideren millors per les escoles d’avui. És més, quan arriba el moment, se’ns avalua per saber si ens ha quedat prou clar quin és el paper de l’escola i del mestre ideals.

Fins que arriben aquelles setmanes, les alhora desitjades i temudes “pràctiques”, les que t’agafen de la veta del jersei, et planten davant de vint-i-cinc mirades il·luminades i, amb una petita empenteta et diuen: “Vinga, fes de mestra”. I què us penseu, que aleshores el decàleg del mestre ideal se m’apareix per art de màgia i em diu com actuar? Que em pregunto si empraré el mètode del pedagog francès o més aviat el del català de més enllà? No. El primer que penso, el primer que dic, el primer que faig, és el que aleshores sóc, el que alguna experiència anterior amb altres nens m’ha ensenyat, el que la vida m’ha ensenyat. És aquesta la persona que els nens veuen davant seu, la que és manté igual des d’abans de començar la universitat i la que, sense ni adonar-se’n, faran créixer, aprendre, viure i madurar com no ho ha fet mai abans. És inexplicable i inigualable el que et poden arribar a ensenyar un grup de nens i nenes en una sola setmana. I quan de debò comences a sentir-te una part important de la seva vida i t’adones que és allà i és amb ells quan ets feliç, t’agafen novament de la veta i t’envien a seure a classe per la mateixa porta i amb la mateixa empenta amb la que havies vingut.

Som joves, enèrgics, tenim ganes de fer les coses ben fetes, tenim il·lusió, sentim passió per allò que diem i fem, tenim idees, projectes i unes ganes infinites d’aprendre i compartir. No és això el que necessita una escola? No és de tot això del que volem impregnar les nostres aules, els nostres alumnes? No són més mans i més empenta el que demanem a crits a les aules? I doncs, què hi estem fent aquí fora parats? Entrem! Obriu-nos les portes al món al qual volem formar part, deixeu que tota aquesta energia creixi, es difongui i es multipliqui. Aprenem dels qui dia rere dia conviuen i es desviuen per oferir una educació plena als seus alumnes.

Volem donar-ho tot i no reclamem res.

E

4 comentaris

Filed under Sense categoria

Bee-Bot a l’Escola Thau Sant Cugat

Ara feia força dies que no escrivíem al bloc, però tot té una explicació: hem estat totalment immersos i dedicats a les nostres respectives escoles de pràctiques. La part positiva és que, ara que hem acabat l’estada, tornem amb un munt d’experiències i aprenentatges a l’esquena, alguns dels quals ens plaurà molt compartir.

En entrades anteriors, hem parlat i reflexionat sobre temes d’àmbits diversos, temes que d’alguna manera o altra havien tingut, tenen o tindran algun afecte en la nostra formació i les nostres vides. Ara, però, tenim l’oportunitat de parlar sobre situacions i experiències que hem viscut de primera mà. Creiem que sempre és una bona oportunitat i una bona decisió com a mestres, la de compartir amb d’altres persones del món de l’educació allò que es realitza a l’aula.

És per això, que avui (en Josep) us presento una pràctica que he pogut presenciar en primera persona a l’aula de pràctiques de l’Escola Thau de Sant Cugat. Malgrat he fet la meva intervenció en un grup 6è de primària, durant l’última setmana de pràctiques la Pepa Jiménez, mestra i pedagoga que actualment s’encarrega de l’asssignatura TAC de l’escola, em va convidar a les seves classes perquè pogués veure una activitat que estava fent amb els grups de 2n de primària.

bee-bot1

El robot Bee-Bot a la taula plastificada

L’activitat en qüestió gira al voltant del Bee-Bot (podeu consultar la Ro-Botica Educativa & Personal on hi trobareu més informació sobre aquest producte i els preus), un robot amb forma d’abella que es pot programar perquè es mogui com nosaltres indiquem en els botons de direcció que porta incorporats. Els moviments que efectua són de 15 cms i girs de 90º.

 

El que fa especialment interessant aquesta pràctica és la manera en com, aprofitant les possibilitats del robot, es poden treballar diferents continguts. En el nostre cas es treballa sobre una taula plastificada amb quadres de 15×15 cm. Vegem-ne l’exemple que he pogut observar jo:

  • Les taules de multiplicar: Situem a la taula plastificada nombres resultants de la taula del 3 (3, 6, 9, 12, etc) i, per torns, demanem als nens que tirin un dau que hem preparat amb els nombres del 0 al 10 perquè multipliquin el 3 pel nombre que surti al dau. Quan tenen el resultat és el moment de posar les indicacions al robot perquè es desplaci fins al nombre que han obtingut.

Aquests són alguns dels exemples que podem trobar a la xarxa però les possibilitats són tantes com vulguem nosaltres, ja que no només podem modificar els continguts sinó també els destinataris d’aquesta activitat. L’aparença del robot fa pensar que està dissenyat per a  nens petits, però realment es podria fer servir amb els més grans si n’augmentem la dificultat dels recorreguts i els continguts que s’hi treballen.

J

Deixa un comentari

Filed under Sense categoria

Finlàndia un cop més

Captura

L’article d’avui a La Vanguardia

Avui, La Vanguardia ha publicat un article de la Maite Gutiérrez sobre el canvi que Finlàndia té pensat fer respecte l’ensenyament de l’escriptura, deixant de banda la cal·ligrafia tradicional per passar a la lletra d’impremta i la lletra de pal.

No som qui per qüestionar una decisió presa des d’un país tan llunyà al nostre, però sí que ens serveix per reprendre algunes reflexions i pensaments que ens ronden pel cap des de fa temps.

Com a estudiants de 3r de magisteri que som, aquest últim mes de novembre hem tingut la sort de passar-lo a l’escola de pràctiques. Entre moltes d’altres coses, aquesta estada que fem ens permet contrastar la teoria de la facultat amb la pràctica escolar des d’una visió que, tot i ser jove i inexperta, també és crítica i atenta. Pel fet de ser participants transitoris d’aquests centres i que encara no tenim -ja ens perdonareu- el cul prou pelat en aquest món, ens és molt més fàcil posar en qüestió tot allò que veiem fer i dir, i reflexionar-hi. De fet, aquest és un dels punts més importants del nostre paper com a mestres de pràctiques.

Casualment, ha estat durant aquesta estada quan ens hem adonat que un dels aspectes més bàsics i aparentment inqüestionables de l’educació primària, podia ésser molt criticable. Sí, estem parlant de la famosa etapa de la “lletra lligada” per la qual tots hem passat, almenys, al primer cicle de primària.

Els nostres dubtes al respecte començaren en el moment d’entrar de ple en l’aprentatge de la lectura i l’escriptura en una aula de 1r. La mestra comentava que aquells nens i nenes encara no dominaven prou la “lletra de pal” però que, tot i així, ara es trobava que els havia d’ensenyar a llegir i escriure amb lletra lligada. Evidentment, les dificultats que estaven tenint aquells nens per avançar eren moltes i cada dia estaven més desmotivats.

pencilpusher

Davant d’això, un es pregunta: és necessari passar per la lletra lligada per aprendre a escriure? L’objectiu és ser capaç de plasmar idees amb paraules escrites o fer una lletra bonica? No seria més lògic consolidar un tipus de lletra primer i anar introduint poc a poc un tipus de lletra més real i present en el dia a dia del nen? És més, de ben segur que seria el nen qui, sense que ningú li ho ensenyés, aniria incorporant la nova tipografia per simple motivació i interès. Seria llavors quan la mestra podria aprofitar per introduir aquesta lletra a l’aula; el moment emocionant d’aprendre a escriure aquella “A” que ja coneixen tan bé, en forma d'”a” com la que fan els seus pares, la que surt als llibres o la que veuen als cartells del carrer.

Tenim molta pressa. Volem que els nostres alumnes ho aprenguin tot aviat i bé. Ens han ensenyat a escriure seguint unes pautes, unes línies i un traç tan marcats que sembla que tinguem pànic a tota lletra que no segueixi aquests prototips. Però potser no és tant preocupant que una “t” no tingui la mateixa alçada que una “l”, com que un nen s’avorreixi aprenent a escriure i a llegir.

És indubtable que la lletra lligada també en té de beneficis. En l’article esmentat anteriorment, Miquel Àngel Prats comentava el millor “domini de la mà” que et permet treballar la cal·ligrafia, mentre que Empar Moliner defensa, a l’Arala major rapidesa a l’hora d’escriure que et permet aquest tipus de lletra. Dos avantatges, entre molts d’altres, sens dubte inqüestionables. No obstant, potser hi ha d’altres camins per aconseguir quelcom tan positiu. Si més no, potser assolir-ho no implica passar necessàriament per uns esquemes tan repetitius, tradicionals i poc estimulants com els que encara segueix la cal·ligrafia de moltes escoles.

En tot cas, canviar el procés d’escriptura no és quelcom que recaigui directament sobre nosaltres. Encara que cada cop hi som més a prop, de moment som estudiants que podem aportar poc més que la nostra humil opinió en aquest aspecte. Una cosa és clara: formem part d’una nova generació de mestres d’una nova generació d’alumnes. No podem deixar-nos l’educació enrere. Aquesta també ha d’avançar amb nosaltres i hem de contribuir a que ho faci.

Per què esperar a que quelcom sigui notícia a Finlàndia per començar a replantejar l’educació aquí? Per què no ser nosaltres els qui prenguem la iniciativa i els qui iniciem el canvi?

Nosaltres també podem ser notícia.

E

5 comentaris

Filed under Sense categoria