Quan t’envoltes de nens i nenes, de nois i noies, molt sovint et pots trobar amb punts de vista, raonaments i reflexions que a tu, que ja et mous amb la creença de tenir-ho tot molt clar, no se t’acudirien mai. Aquesta capacitat i naturalitat que tenen a l’hora de relacionar i simplificar conceptes que et deixa descol·locat, també la va descriure Eulàlia Bosch:
Feia dies que les matemàtiques els resultaven especialment difícils. La mestra va decidir que convenia trencar una mica el ritme i tot d’una els va fer notar que feia unes quantes classes que estaven encallats en la mateixa lliçó. “Són aquests problemes!”, va respondre-li un dels estudiants. “Aquests o d’altres, els problemes sempre són difícils”, va dir la nena que seia al seu costat. La mestra, per afrontar directament l’atmosfera de desànim que s’havia instal·lat a l’aula, els va preguntar: “Què és en realitat un problema?”. Després de pensar-ho un moment, un noi de l’última fila va dir: “Un problema és allò que té una solució.” “No, no és veritat”,va respondre-li una companya seva. “La meva mare moltes vegades diu: “Aquest problema és molt difícil de resoldre, em penso que no té solució.” Com un llamp, el noi de l’última fila, que havia quedat visiblement satisfet de la seva primera intervenció, va prendre la paraula altra vegada per dir taxativament: “Si un problema no té solució, no és un problema. És una catàstrofe”.
Bosch,E. (2003). Educació i vida quotidiana. Històries breus de llarga durada. Vic: Eumo editorial
La veritat és que en un moment com aquest hauria estat interessant poder veure la reacció de la mestra. En va poder treure profit del comentari? Va quedar en un fet anecdòtic?
No ho sabem, però sovint és d’aprofitar instants com aquests del que en pot sortir més fruit en una aula.
Grans oportunitats nascudes de petits detalls que, si no ets capaç d’apreciar, se t’escapen de les mans.
E
Desperta, mestre! 