Finlàndia un cop més

L’article d’avui a La Vanguardia

Avui, La Vanguardia ha publicat un article de la Maite Gutiérrez sobre el canvi que Finlàndia té pensat fer respecte l’ensenyament de l’escriptura, deixant de banda la cal·ligrafia tradicional per passar a la lletra d’impremta i la lletra de pal.

No som qui per qüestionar una decisió presa des d’un país tan llunyà al nostre, però sí que ens serveix per reprendre algunes reflexions i pensaments que ens ronden pel cap des de fa temps.

Com a estudiants de 3r de magisteri que som, aquest últim mes de novembre hem tingut la sort de passar-lo a l’escola de pràctiques. Entre moltes d’altres coses, aquesta estada que fem ens permet contrastar la teoria de la facultat amb la pràctica escolar des d’una visió que, tot i ser jove i inexperta, també és crítica i atenta. Pel fet de ser participants transitoris d’aquests centres i que encara no tenim -ja ens perdonareu- el cul prou pelat en aquest món, ens és molt més fàcil posar en qüestió tot allò que veiem fer i dir, i reflexionar-hi. De fet, aquest és un dels punts més importants del nostre paper com a mestres de pràctiques.

Casualment, ha estat durant aquesta estada quan ens hem adonat que un dels aspectes més bàsics i aparentment inqüestionables de l’educació primària, podia ésser molt criticable. Sí, estem parlant de la famosa etapa de la “lletra lligada” per la qual tots hem passat, almenys, al primer cicle de primària.

Els nostres dubtes al respecte començaren en el moment d’entrar de ple en l’aprentatge de la lectura i l’escriptura en una aula de 1r. La mestra comentava que aquells nens i nenes encara no dominaven prou la “lletra de pal” però que, tot i així, ara es trobava que els havia d’ensenyar a llegir i escriure amb lletra lligada. Evidentment, les dificultats que estaven tenint aquells nens per avançar eren moltes i cada dia estaven més desmotivats.

Davant d’això, un es pregunta: és necessari passar per la lletra lligada per aprendre a escriure? L’objectiu és ser capaç de plasmar idees amb paraules escrites o fer una lletra bonica? No seria més lògic consolidar un tipus de lletra primer i anar introduint poc a poc un tipus de lletra més real i present en el dia a dia del nen? És més, de ben segur que seria el nen qui, sense que ningú li ho ensenyés, aniria incorporant la nova tipografia per simple motivació i interès. Seria llavors quan la mestra podria aprofitar per introduir aquesta lletra a l’aula; el moment emocionant d’aprendre a escriure aquella “A” que ja coneixen tan bé, en forma d'”a” com la que fan els seus pares, la que surt als llibres o la que veuen als cartells del carrer.

Tenim molta pressa. Volem que els nostres alumnes ho aprenguin tot aviat i bé. Ens han ensenyat a escriure seguint unes pautes, unes línies i un traç tan marcats que sembla que tinguem pànic a tota lletra que no segueixi aquests prototips. Però potser no és tant preocupant que una “t” no tingui la mateixa alçada que una “l”, com que un nen s’avorreixi aprenent a escriure i a llegir.

És indubtable que la lletra lligada també en té de beneficis. En l’article esmentat anteriorment, Miquel Àngel Prats comentava el millor “domini de la mà” que et permet treballar la cal·ligrafia, mentre que Empar Moliner defensa, a l’Ara, la major rapidesa a l’hora d’escriure que et permet aquest tipus de lletra. Dos avantatges, entre molts d’altres, sens dubte inqüestionables. No obstant, potser hi ha d’altres camins per aconseguir quelcom tan positiu. Si més no, potser assolir-ho no implica passar necessàriament per uns esquemes tan repetitius, tradicionals i poc estimulants com els que encara segueix la cal·ligrafia de moltes escoles.

En tot cas, canviar el procés d’escriptura no és quelcom que recaigui directament sobre nosaltres. Encara que cada cop hi som més a prop, de moment som estudiants que podem aportar poc més que la nostra humil opinió en aquest aspecte. Una cosa és clara: formem part d’una nova generació de mestres d’una nova generació d’alumnes. No podem deixar-nos l’educació enrere. Aquesta també ha d’avançar amb nosaltres i hem de contribuir a que ho faci.

Per què esperar a que quelcom sigui notícia a Finlàndia per començar a replantejar l’educació aquí? Per què no ser nosaltres els qui prenguem la iniciativa i els qui iniciem el canvi?

Nosaltres també podem ser notícia.

E

Finlàndia (I): un model d’educació idealitzat?

 Aquesta és la pregunta que vull respondre des de ja fa un temps: fins a quin punt és el model finès un bon exemple per emmirallar el nostre model educatiu. I és que jo sóc el primer que em vaig deixar portar per les lloances d’aquest model del que tothom parla quan vaig començar a estudiar magisteri, però ara m’he volgut parar a reflexionar.

I el primer del passos és entrar a Google i cercar Finlàndia educació i totes les variables d’idioma i forma entorn aquest concepte. El resultat és d’entrada molt consistent: una rere l’altre les entrades que t’apareixen mostren publicacions i estadístiques que eleven aquest model fins al prestigiós estadi on es troba actualment.

Xavier Melgarejo

Em disposo, llavors, a recuperar un vídeo que ens va recomanar una mestra a primer curs,  Xavier Melgarejo: millorar l’educació per millorar la societat, una entrevista del programa Singulars  on Jaume Barberà entrevista Xavier Melgarejo, psicòleg, doctor en pedagogia i expert en el sistema educatiu finlandès. En aquesta entrevista, l’exdirector i professor de l’escola Claret de Barcelona fa un resum del context d’aquest model educatiu i el seu funcionament.

Els dubtes que em genera aquest sistema giren precisament en el context on es situa: Finlàndia, un país fred, amb poques hores de sol, relatívament nou (és reconagudament independent des de 1918), etc. Són moltes les diferències que, d’entrada, em fan posar certa distància per entrar a comparar les possibilitats del seu model en el nostre context. I quan escolto al senyor Melgarejo remarcant els valors propis de la cultura finlandesa (responsabilitat, honestedat, equitat i eficiència) les diferències encara em semblen més evidents.

Avançant en l’entrevista, però, vaig copsant que el que fa realment diferent el sistema finès no és el context geogràfic, històric o social sinó la manera d’entendre l’educació i la cultura en general. El doctor Melgarejo parla de domini de les llengües o societat del coneixement com a estratègies principals de país. Finlàndia entén el sistema educatiu com un sistema d’engranatges format per tres subsistemes:

•  El subsistema familiar, on l’estat dóna moltes ajudes a les famílies, protegeix les mares, cuida els pares amb fins a 6 mesos de baixa de paternitat cobrant el seu sou íntegre, etc.
• El subsistema sociocultural, basat en el suport estatal a la cultura i l’esport; la televisió no es dobla, amb tota la riquesa lingüística que això pot aportar; es potencia el servei de biblioteques fins a nivells inimaginables, etc.
• I el subsistema escolar, on les escoles públiques pertanyen als ajuntaments, que són els encarregats d’ escollir els millors directors perquè aquests cerquin els millors mestres per a les seves escoles.

Finlàndia, un país descentralitzat

I totes aquestes idees s’aguanten perquè fa 40 anys que la llei educativa no ha sofert canvis, i aquesta llei té el suport del 80% del parlament, més enllà de les ideologies que hi hagi  representades. Finlàndia és el país més descentralitzat del món. I és que les decisions de pes entorn de l’educació es prenen des dels ajuntaments o des de les pròpies escoles.

D’aquesta entrevista, doncs, m’emporto una primera reformulació del sistema finès. Més enllà d’aspectes com les ratios més baixes a les aules (15 nens per mestre, amb un màxim de 10 si hi ha algun cas de necessitats educatives especials) o la formació dels mestres (a part de la nota de tall, que està per sobre del 9, el procés de selecció passa també per una avaluació d’aptituds), el que fa diferent aquest model és el valor que donen a l’educació. A Finlàndia “ser mestre és un honor”, explica Xavier Melgarejo, i això ho explica tot.

Recuperarem el tema de Finlàndia ja que he estat recollint diferent materials que em serviran per seguir construint una idea fonamentada sobre aquest model educatiu. Entre d’altres, el llibre del propi Melgarejo Gracias, Finlandia (2013), on parla sobre el model finès.

Fins aviat!

  J