Tag Archives: Escola

“Vinga, fes de mestra”

Fa poca estona, m’he topat amb una reflexió publicada  a “XarxaTic”, el bloc de Jordi Martí, professor de secundària, que m’ha portat a escriure aquesta entrada. “¿Quién prepara a los futuros maestros?” és la pregunta que es formula l’autor i la que molts estudiants de magisteri ens hem fet durant la nostra formació universitària.

Tot just iniciem el tram final de la carrera amb tantes ganes d’afrontar el nou curs com d’acabar-lo. Sí, en tenim moltes ganes, tenim unes ganes enormes de deixar les aules universitàries i començar a viure l’educació, de començar a aprendre a fer de mestre de debò. Estem a punt d’acabar quatre anys de facultat i no ens sentim prou preparats ni formats per encarar el món laboral, però tot i així, volem acabar i, tant de bo, començar aviat en una escola, amb altres mestres i amb els nostres primers alumnes. És poc coherent. Qualsevol persona amb dos dits de front pensaria que, si és cert que ens sentim poc preparats, el millor que podem fer és seguir estudiant, començar una altra carrera o potser estudiar algun màster que per casualitat s’acosti als nostres interessos. Estudiar, estudiar, estudiar. Aprendríem moltes més coses, i tant, no ho dubto ni tampoc descarto fer-ho en algun altre moment de la meva vida, però així no aprendria a fer de mestra, així no arribaria a ser la mestra que vull ser.

Passem la major part del temps de la carrera asseguts escoltant el que desenes de pedagogs, psicòlegs i educadors han escrit o dit en algun moment i, sovint, en boca de professors que no han estat mai mestres de primària, que no han tractat mai amb nens i nenes de menys de 12 anys i que ens intenten convèncer -tot mirant la diapositiva projectada a la pantalla-que els nens han de construir i prendre consciència del seu propi aprenentatge. Però, davant d’això qualsevol es pregunta: “Nens? Quins nens?”. Quan arribem a casa, seguim llegint i treballant sobre la multitud de metodologies i teories de l’educació que experts en la qüestió consideren millors per les escoles d’avui. És més, quan arriba el moment, se’ns avalua per saber si ens ha quedat prou clar quin és el paper de l’escola i del mestre ideals.

Fins que arriben aquelles setmanes, les alhora desitjades i temudes “pràctiques”, les que t’agafen de la veta del jersei, et planten davant de vint-i-cinc mirades il·luminades i, amb una petita empenteta et diuen: “Vinga, fes de mestra”. I què us penseu, que aleshores el decàleg del mestre ideal se m’apareix per art de màgia i em diu com actuar? Que em pregunto si empraré el mètode del pedagog francès o més aviat el del català de més enllà? No. El primer que penso, el primer que dic, el primer que faig, és el que aleshores sóc, el que alguna experiència anterior amb altres nens m’ha ensenyat, el que la vida m’ha ensenyat. És aquesta la persona que els nens veuen davant seu, la que és manté igual des d’abans de començar la universitat i la que, sense ni adonar-se’n, faran créixer, aprendre, viure i madurar com no ho ha fet mai abans. És inexplicable i inigualable el que et poden arribar a ensenyar un grup de nens i nenes en una sola setmana. I quan de debò comences a sentir-te una part important de la seva vida i t’adones que és allà i és amb ells quan ets feliç, t’agafen novament de la veta i t’envien a seure a classe per la mateixa porta i amb la mateixa empenta amb la que havies vingut.

Som joves, enèrgics, tenim ganes de fer les coses ben fetes, tenim il·lusió, sentim passió per allò que diem i fem, tenim idees, projectes i unes ganes infinites d’aprendre i compartir. No és això el que necessita una escola? No és de tot això del que volem impregnar les nostres aules, els nostres alumnes? No són més mans i més empenta el que demanem a crits a les aules? I doncs, què hi estem fent aquí fora parats? Entrem! Obriu-nos les portes al món al qual volem formar part, deixeu que tota aquesta energia creixi, es difongui i es multipliqui. Aprenem dels qui dia rere dia conviuen i es desviuen per oferir una educació plena als seus alumnes.

Volem donar-ho tot i no reclamem res.

E

Anuncis

4 comentaris

Filed under Sense categoria

XX Jornades d’Escola Rural en la formació inicial dels mestres de Catalunya (II). La nostra visió

Els dies 20 i 21 d’abril, estudiants d’Educació Infantil i Primària de diferents facultats de Catalunya, es van trobar a les Jornades d’Escola Rural moguts per intencions i interessos diversos: alguns volien compartir l’experiència de la seva estada de pràctiques en aquestes escoles, d’altres venien per conèixer altres futurs mestres i altres maneres de formar-se, o per un interès en aquest tipus d’escoles de cara a unes futures pràctiques o al Treball Final de Grau. Els motius pels quals nosaltres ens vam animar a assistir a les Jornades, doncs, no són altres que aquests. Cal dir que els nostres coneixements previs en relació a l’Escola Rural eren ben pocs i, la majoria, fruit de la intuició. És per això que tot el que aquestes Jornades ens han donat l’oportunitat de veure i conèixer, ha estat tant nou com sorprenent en molts sentits.

Què en sabíem? Érem conscients que les escoles rurals són més petites que les ordinàries, precisament perquè un dels aspectes que les distingeixen són les ràtios baixes de l’aula i que, per aquest motiu, acostumen a agrupar els alumnes per cicles o, si més no, barrejats per edats. Probablement, a causa dels prejudicis i d’estar-ne mal informats, ens imaginàvem trobar escoles antigues i poc al dia en relació als recursos, equipaments i tecnologia. En canvi, però, estàvem segurs de trobar escoles totalment innovadores i actives, amb projectes i metodologies que ens deixarien bocabadats. Sobretot, escoles que es nodreixen de les possibilitats de l’entorn i de la implicació del poble i de les famílies.

La conferència d’en Raül Manzano com a obertura de les Jornades el primer dia, ens va ajudar molt a situar-nos i a començar a verificar o desmentir les nostres idees sobre l’Escola Rural, “l’escola de les 3 ‘pes’: petita, pública i de poble”. Respecte les característiques de fons que defineixen l’ER d’avui, no anàvem gaire mal encaminats: una escola que fa permeables les seves parets a la comunitat, que és innovadora i compromesa amb la millora de la qualitat educativa”.

Un aspecte que no havíem contemplat, per exemple, és l’orientació científica que pot tenir l’Escola Rural, és a dir, “la possibilitat de comprovar científicament tot allò que són rumors”, utilitzant fonts d’informació primàries, reals, i recursos de primera mà, molt diversos.

Alumnes del ZER sembrant cereals

Un exemple molt clar d’aquest fet és el que vam veure amb el taller que mestres del ZER Guicivervi (Guimerà, Ciutadilla, Vilagrassa i Verdú) ens van presentar dilluns 20 a la tarda. Durant el curs 2012-2013 els 169 alumnes que conformen el ZER van estar totalment immersos en el projecte didàctic CepZER (coordinat per la UdL), l’objectiu del qual era acostar i donar a conèixer la importància de la recerca arqueològica a l’escola. Com que l’entorn del ZER és ple de jaciments ibers van decidir aprofitar l’ocasió per saber-ne més sobre aquest antic poblat.

I tant que en van saber més! Amb la col·laboració d’arqueòlegs professionals, els alumnes van estar tot l’any reproduint les tècniques pròpies de l’època ibèrica en agricultura, construcció i ceràmica i realitzant la mateixa recerca que duen a terme els investigadors/es d’aquest camp. Les fonts, recursos i el treball de camp va ser reals fins al punt que cada alumne va poder sembrar i segar la seva pròpia parcel·la de cereals històrics, conreant llavors antigues que ells mateixos havien trobat analitzant i processant la terra. I aquest, només és un petit exemple dels projectes fascinants que s’han fet, es fan i es faran a les escoles rurals.

L’Escola Rural té el benefici que pot ser fàcilment pionera, innovadora i exemple de pensament, acció i pràctica per a la resta d’escoles. Creiem, per això, que Escola Rural i Escola Ordinària haurien d’estar permanentment en contacte, nodrint-se l’una de l’altra per al benefici de la qualitat educativa global.

Però ens preguntem: “És només l’ER la que fa possible aquestes pràctiques?” També n’hem pogut veure, d’escoles rurals que, tot i disposar d’innumerables recursos tecnològics i suports, a més dels avantatges que ja porta l’ER en si, no en treien cap profit a nivell d’innovació ni de proposta didàctica. Amb això volem dir que aquestes jornades ens han servit per seguir reafirmant quelcom molt clar i evident en el món de l’educació, i és que l’escola, sigui rural o sigui ordinària, sigui pública o privada, vingui d’on vingui i tingui el que tingui, la fan els mestres. 

Es parla que les escoles rurals tenen un avantatge que és que es troben prop de la natura i que l’entorn els ofereix moltes possibilitats. Però, no és cert que totes les escoles tenen un entorn? Totes les escoles tenen un context i els nens que hi van provenen d’aquest context. Per què estudiar l’ós panda si els alumnes no coneixen els ocells que visiten cada dia el pati de l’escola? Per què parlar del paisatge desèrtic del Sàhara si els alumnes encara no s’han fixat mai en el barri on viuen, no saben el per què dels canvis que s’hi produeixen ni les millores que ells poden aconseguir-hi? Les escoles ordinàries de ciutat tenen l’avantatge de trobar-se en un paisatge urbà i poder-lo estudiar i conèixer de prop, de la mateixa manera que les escoles rurals es beneficien del seu entorn i la naturalesa que els envolta. Totes les escoles poden treure molt profit dels recursos, l’espai i la comunitat que els envolten. Les escoles rurals s’enorgulleixen dels seus pobles educadors. Podem tenir també ciutats educadores amb grans possibilitats.

Potser a vegades ens distraiem en reclamar més recursos, més suport i més temps i oblidem que el més gran poder de canvi rau en nosaltres: voluntat i creure en el mèrit de cada passa que fem per avançar. 

”Molta gent petita, en un lloc petit, fent coses petites poden canviar el món”

Eduardo Galeano

J i E

2 comentaris

Filed under Sense categoria

XX Jornades d’Escola Rural en la formació inicial dels mestres de Catalunya (I): Crònica

Primer dia

Dilluns 20 d’abril, són les 9.15h i arribem a Verdú amb temps per fer un cafè abans no comencin les XX Jornades d’Escola Rural en la Formació Inicial dels Mestres de Catalunya. En aquesta edició la Universitat de Lleida acull la trobada en aquest municipi de les terres de l’Urgell, a 5km de la capital, Tàrrega.

Verdú s’ha convertit en un punt de referència en l’àmbit rural ja que l’Ajuntament va cedir els seus espais per ubicar-hi el CEIER (Coordinació dels Estudis i la Innovació de l’Escola Rural).

Les Jornades d’Escola Rural en la Formació Inicial dels Mestres de Catalunya són trobades on estudiants de mestres de totes les universitats de Catalunya tenen l’oportunitat de compartir durant dos dies la realitat pedagògica i social de les escoles rurals. En aquestes jornades els estudiants participen conjuntament amb mestres en actiu per intercanviar experiències sobre l’àmbit rural. Enguany el tema triat per a les jornades és “L’Escola Rural avui”.

Som-hi!

Avui a Verdú s’hi respira des de primera hora un aire molt viu, un clima carregat de ganes d’aprendre coses noves, de compartir vivències, un aire fresc. I és que arribats de tot el territori els futurs mestres ens anem reunint al Castell per fer el registre i prendre posició per l’acte inaugural. L’acte va quedar marcat per les fatals notícies que arribaven des de l’Institut Joan Fuster de Barcelona, fets terribles als que vam sumar el nostre suport amb uns minuts de silenci.

Va ser a l’acabar l’entrega de premis, quan vam obrir el bloc de notes per començar a recollir i a nodrir-nos de tot allò que ens volien mostrar aquestes dues jornades a Verdú.

Les primeres experiències que vam escoltar van venir de la mà de Raül Manzano, mestre i especialista en organització i gestió de centres. La conferència que ens presentava, “Ser mestre rural avui”, era un primer apropament a la realitat d’aquests centres escolars, una realitat que aniríem ampliant al llarg d’aquests dos dies.

Un cop aterrats en el món de l’Escola Rural va arribar el moment de desplaçar-nos fins a l’antic Balneari de Rocallaura, a pocs quilòmetres de Verdú. Aquesta seria la nostra ubicació per passar la nit de dilluns a dimarts, però ara només hi anàvem per deixar-hi les coses abans de tornar a Verdú on ens esperava un bon dinar al local social del poble. Calia carregar piles, doncs a la sessió de la tarda estava atapeïda de coses per fer i veure.

A primera hora, va ser el torn dels estudiants, companys i companyes de les diferents facultats que havien preparat comunicacions on exposaven les seves experiències en escoles rurals, Treballs de Final de Grau que tractaven aquesta temàtica i, fins i tot, un breu repàs a la història i evolució d’aquest tipus de centres escolars des de la seva aparició. Els assistents a les jornades que no fèiem comunicacions vam poder escollir quines aniríem a veure, ja que es van repartir els diferents espais del Castell per fer les diferents presentacions.

Nosaltres vam assistir al taller sobre com crear una cooperativa a l'escola

Nosaltres vam assistir al taller sobre com crear una cooperativa a l’escola (Imatge cedida per FPCEE Blanquerna)

Amb el mateix format de múltiples opcions per escollir, després de les comunicacions hi havia dues franges horàries de tallers on diferents experts i representats d’escoles ens presentaven experiències concretes, que anaven des de la creació d’una cooperativa escolar fins a la creació d’un jaciment arqueològic, passant per presentacions d’escoles concretes com la de l’Escola Epiqueia de Sant Joan de Mediona.

I no podíem passar per Verdú i deixar passar l’oportunitat d’aprendre quatre coses sobre aquest  poble i el seu patrimoni. El que podria haver estat una visita cultural feixuga i avorrida, tenint en compte que portàvem força hores fent anar les neurones, va resultar ser una divertida descoberta del que és i havia estat el poble.

El també mestre Joan Lluís Tous, exdirector del CEIP Jardí de Verdú ens va acompanyar en la visita del Castell i l’esglèsia romànica de Santa Maria de Verdú, construccions que, amb la resta del poble, van ser propietat durant molts anys dels abats de Poblet.

La jornada de dilluns va concloure amb el sopar, de nou al local social, i la vetllada posterior amb l’acompanyament del grup de música tradicional Festuka, que va animar-nos a ballar danses populars en aquesta última estona del dia.

IMG_20150420_194653

Joan Lluís Tous ens parla sobre la història del Castell

El local social on vam fer els àpats, ple de gom a gom (Imatge cedida per FPCEE Blanquerna)

El local social on vam fer els àpats, ple de gom a gom (Imatge cedida per FPCEE Blanquerna)

Segon dia

El dimarts 21 va ser una dia de visites, una jornada on els estudiants ens vam repartir pel territori per veure en primera persona com treballen les escoles i les ZER de les terres lleidatanes.

11022549_941279869257875_291757550431779666_n - copia

Alumnes i professors de Blanquerna visitant una escola rural (Imatges cedides per FPCEE Blanquerna)

Amb aquestes visites ens acostàvem al final de les jornades, que van tenir el seu tancament de nou al Castell de Verdú amb la cloenda “Treball per projectes” a càrrec de la mestra Montserrat Baqueró.

11071142_941279895924539_8914946518265203016_n

Montserrat Baqueró ens parla sobre el “Treball per projectes” a l’escola (Imatge cedida per FPCEE Blanquerna)

Amb aquesta última conferència i amb el pica-pica que ens van oferir al sortir vam donar per acabada aquesta genial experiència compartida a Verdú.

Us animem, doncs, a aquells estudiants i futurs mestres que en tingueu l’oportunitat, d’assistir a les Jornades d’Escoles Rurals de l’any vinent ja que, hi hagi o no un interès particular en aquest tipus d’escoles, és una experiència de la qual se’n pot treure molt profit. I qui sap, potser un cop allà, se us desperta una inquietud que teníeu amagada…

 

I perquè us en feu una idea amb més imatges, us deixem aquesta crònica que TV Tàrrega va fer sobre les Jornades:

J i E

Deixa un comentari

Filed under Sense categoria

De la resposta a la pregunta

Un dels principals obstacles que ens trobem dia a dia els estudiants de magisteri de la nostra generació és que vam créixer i ens vam educar en una Primària completament diferent a la que estem veient a les escoles de pràctiques i la que ens estan ensenyant a la facultat. No és una qüestió de qualitat la que varia entre una Primària i l’altra, de fet, n’estem molt orgullosos i satisfets de l’educació que vam rebre, però els temps canvien molt ràpid i les escoles i la manera d’entendre l’educació també evoluciona. Sempre parlem de la importància que tenen els coneixements i les experiències prèvies en els alumnes per afrontar nous aprenentatges. Doncs bé, en el nostre cas, pràcticament totes les idees prèvies que tenim sobre “què” i “com” ensenyar a Primària, no ens serveixen. Cada vegada que iniciem una nova “Didàctica de”, ens apareixen nous dubtes i noves pors davant de camins inexplorats amb els quals ens hem de familiaritzar ràpidament.

Aquests últims mesos, la novetat i sorpresa més gran ens l’hem endut amb la Didàctica de les Ciències Experimentals. És cert que a la nostra carrera hi ha força varietat en els que són “de ciències” i “de lletres”, però en termes generals, tots vèiem les ciències de Primària molt llunyanes, força oblidades i, per tant, amb un cert respecte. Tot aquets temors davant el desconegut i totes aquestes idees preconcebudes, però, han anat desapareixent davant d’un plantejament que ens ha cridat l’atenció des del primer moment i que ens hem acabat fent nostre.

Un dels aspectes que més inseguretats ens causava és que, pel record que teníem de les nostres classes de ciències a l’escola, crèiem que ara com a mestres hauríem de ser capaços d’explicar científicament i respondre a totes les preguntes que ens fessin els alumnes sobre qualsevol aspecte. Almenys, aquesta era la sensació que teníem nosaltres dels nostres mestres quan erem alumnes. La nostra idea inicial era que els nostres futurs alumnes haurien d’acabar aprenent una gran quantitat de conceptes força complicats i, per tant, nosaltres hauríem d’estar molt més preparats del que estem, per explicar-los-els.

No hi ha dubte que de formats n’haurem d’estar. Evidentment, un mestre ignorant no pot ser un bon mestre. Però potser no ha de ser aquest el nostre paper a l’aula de ciències. No, si l’objectiu és que els alumnes desenvolupin la competència científica, és a dir, la capacitat d’aplicar i utilitzar el coneixement científic per actuar i prendre decisions. La sola paraula “competència” ja fa referència directament a l’alumne (el mestre en principi ja les té totes, les competències). Li demana acció, participació i que sigui ell mateix qui pensi, perquè en definitiva, és qui haurà de desenvolupar les seves  capacitats i habilitats.

És important, doncs, que l’alumne domini una gran quantitat de conceptes a tots nivells de forma atomitzada, sense conèixer-ne la utilitat? A hores d’ara, tal com defensa Neus Sanmartí (catedràtica de Didàctica de les Ciències i doctora en Ciències Químiques per la UAB) en una entrevista que us deixem a continuació, tot aquest volum de coneixements volàtils que “facilitem” als alumnes, els acaben trobant més ràpidament ells a Internet i, per tant, perden significat i importància. Potser, el que caldria doncs és aprendre a prioritzar, enfocar i desenvolupar l’aprenentatge a partir d’unes idees globals, de models teòrics que englobin un conjunt de conceptes, experiències i llenguatges que expliquen diferents fenòmens del món. Partir de conceptes generals als quals l’alumne pugui recórrer per resoldre dubtes i situacions problema tant a l’aula com al seu dia a dia.  (Sanmartí,2009).

Es fa evident, per tant, que si partim de qüestions que inquieten l’alumne, de situacions de conflicte properes i significatives per a la seva vida, l’experimentació i la manipulació directa amb la realitat no poden quedar al marge. Però no ens interessa un contacte directe amb la ciència si aquest no ha de servir perquè l’alumnat es faci preguntes, bones preguntes, de les que conviden a la indagació i la investigació, de les que obliguen a relacionar conceptes, de les que no en podem trobar una resposta directa als llibres. I no volem preguntes dels alumnes perquè les respongui el mestre, no, volem preguntes per encetar discussions, converses, perquè ells mateixos imaginin i busquin explicacions i rumiïn maneres de respondre els seus dubtes, fent preguntes noves o creant noves situacions de conflicte. Les respostes i explicacions seran molt diverses i evidentment no totes seran correctes, però és precisament això el que ens interessa, que no siguin correctes. Si ho fossin, quin sentit tindria l’aprenentatge? Com es formarien les competències? On recauria la importància de pensar? El mestre ha de passar a ser algú que gestioni, estimuli i obri nous camins en funció dels seus objectius. Encara que sembli que els alumnes vaguen sols i perduts pel món del coneixement, el mestre no ha de deixar mai de ser qui domini i tingui clars els camins i les fites per les quals vol passar i arribar.

 

L’escola ha de deixar de ser un lloc on es jutgi la capacitat de donar respostes correctes per esdevenir un espai de generació de bones preguntes

(FUB, 2012)

 

 

Per acabar, us deixem dues experiències reals sobre el treball amb éssers vius en aules de Primària que exemplifiquen aquesta manera de fer ciència a l’aula de la qual hem estat parlant.

Volem criar pollets– CEIP Coves d’en Cimany de Barcelona

Descobrim els insectes pal -CEIP Jacint Verdaguer de Barcelona

 

E

 

Deixa un comentari

Filed under Sense categoria

Finlàndia un cop més

Captura

L’article d’avui a La Vanguardia

Avui, La Vanguardia ha publicat un article de la Maite Gutiérrez sobre el canvi que Finlàndia té pensat fer respecte l’ensenyament de l’escriptura, deixant de banda la cal·ligrafia tradicional per passar a la lletra d’impremta i la lletra de pal.

No som qui per qüestionar una decisió presa des d’un país tan llunyà al nostre, però sí que ens serveix per reprendre algunes reflexions i pensaments que ens ronden pel cap des de fa temps.

Com a estudiants de 3r de magisteri que som, aquest últim mes de novembre hem tingut la sort de passar-lo a l’escola de pràctiques. Entre moltes d’altres coses, aquesta estada que fem ens permet contrastar la teoria de la facultat amb la pràctica escolar des d’una visió que, tot i ser jove i inexperta, també és crítica i atenta. Pel fet de ser participants transitoris d’aquests centres i que encara no tenim -ja ens perdonareu- el cul prou pelat en aquest món, ens és molt més fàcil posar en qüestió tot allò que veiem fer i dir, i reflexionar-hi. De fet, aquest és un dels punts més importants del nostre paper com a mestres de pràctiques.

Casualment, ha estat durant aquesta estada quan ens hem adonat que un dels aspectes més bàsics i aparentment inqüestionables de l’educació primària, podia ésser molt criticable. Sí, estem parlant de la famosa etapa de la “lletra lligada” per la qual tots hem passat, almenys, al primer cicle de primària.

Els nostres dubtes al respecte començaren en el moment d’entrar de ple en l’aprentatge de la lectura i l’escriptura en una aula de 1r. La mestra comentava que aquells nens i nenes encara no dominaven prou la “lletra de pal” però que, tot i així, ara es trobava que els havia d’ensenyar a llegir i escriure amb lletra lligada. Evidentment, les dificultats que estaven tenint aquells nens per avançar eren moltes i cada dia estaven més desmotivats.

pencilpusher

Davant d’això, un es pregunta: és necessari passar per la lletra lligada per aprendre a escriure? L’objectiu és ser capaç de plasmar idees amb paraules escrites o fer una lletra bonica? No seria més lògic consolidar un tipus de lletra primer i anar introduint poc a poc un tipus de lletra més real i present en el dia a dia del nen? És més, de ben segur que seria el nen qui, sense que ningú li ho ensenyés, aniria incorporant la nova tipografia per simple motivació i interès. Seria llavors quan la mestra podria aprofitar per introduir aquesta lletra a l’aula; el moment emocionant d’aprendre a escriure aquella “A” que ja coneixen tan bé, en forma d'”a” com la que fan els seus pares, la que surt als llibres o la que veuen als cartells del carrer.

Tenim molta pressa. Volem que els nostres alumnes ho aprenguin tot aviat i bé. Ens han ensenyat a escriure seguint unes pautes, unes línies i un traç tan marcats que sembla que tinguem pànic a tota lletra que no segueixi aquests prototips. Però potser no és tant preocupant que una “t” no tingui la mateixa alçada que una “l”, com que un nen s’avorreixi aprenent a escriure i a llegir.

És indubtable que la lletra lligada també en té de beneficis. En l’article esmentat anteriorment, Miquel Àngel Prats comentava el millor “domini de la mà” que et permet treballar la cal·ligrafia, mentre que Empar Moliner defensa, a l’Arala major rapidesa a l’hora d’escriure que et permet aquest tipus de lletra. Dos avantatges, entre molts d’altres, sens dubte inqüestionables. No obstant, potser hi ha d’altres camins per aconseguir quelcom tan positiu. Si més no, potser assolir-ho no implica passar necessàriament per uns esquemes tan repetitius, tradicionals i poc estimulants com els que encara segueix la cal·ligrafia de moltes escoles.

En tot cas, canviar el procés d’escriptura no és quelcom que recaigui directament sobre nosaltres. Encara que cada cop hi som més a prop, de moment som estudiants que podem aportar poc més que la nostra humil opinió en aquest aspecte. Una cosa és clara: formem part d’una nova generació de mestres d’una nova generació d’alumnes. No podem deixar-nos l’educació enrere. Aquesta també ha d’avançar amb nosaltres i hem de contribuir a que ho faci.

Per què esperar a que quelcom sigui notícia a Finlàndia per començar a replantejar l’educació aquí? Per què no ser nosaltres els qui prenguem la iniciativa i els qui iniciem el canvi?

Nosaltres també podem ser notícia.

E

5 comentaris

Filed under Sense categoria

Seminaris de la Societat Catalana de Pedagogia. Primera jornada

SCP: trenta anys d’història, tres dies de diàleg per a encarar el futur. Els espais de la pedagogia d’avui

Assistents a l'acte (Imatge cortesia de la SCP)

Assistents a l’acte.
(Imatge cortesia de la SCP)

El passat dimecres 26 de novembre vam tenir l’oportunitat d’assistir a la jornada inaugural del Seminari de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Aprofitem l’avinentesa per agrair la invitació del nostre bon amic, professor del CIC i membre de la SCP, Josep Palau i Orta.

Aquesta primera jornada va començar amb la presentació d’un audiovisual on antics i actuals membres de la Junta que van participar en la fundació de la Societat i d’altres que hi han tingut una relació directe, parlen sobre el recorregut històric de la institució al llarg d’aquests 30 anys (1984-2014), destacant també els reptes i els principals objectius que s’han marcat pel dia de demà. L’audiovisual fou coordinat per Maria Dolors Maura i Carme Amorós, membres de l’actual Junta i presentat pel seu president, Martí Teixidó.

Taula rodona dels directors dels quatre centres

1r bloc: La institució escolar

El primer bloc que obre aquests seminaris ha estat destinat a un tema que, com a estudiants de magisteri, ens toca i ens afecta de ple: la institució escolar.

Pere Marquès, actual vicepresident de la SCP, fou qui presentà la taula rodona formada pels directors de quatre centres educatius de referència a Catalunya:

Coral Regí, directora de l’Escola Virolai (Barcelona); Joan Puig, director de Súnion (Barcelona); Josep M. Esteve, director de l’Institut Escola Jacint Verdaguer (Sant Sadurní) i Agustí Martí, director de l’Escola Doctor Trueta (Viladecans).

Amb poc més d’una hora, el ponents van fer una presentació sobre els principals trets identitaris de les seves escoles. Una síntesi fugaç que ens va deixar amb la mel als llavis per la falta d’aprofundiment entorn d’alguns temes molt interessants que van puntualitzar.

Sense voluntat de resumir tot el que es va dir a la taula rodona, voldríem destacar aquells aspectes més significatius i que més ens cridaren l’atenció de cada centre, a través de les pròpies paraules dels seus directors:

Coral Regí (Escola Virolai):

“L’escola és per a que els nens aprenguin, no per a que els professors ensenyin”

“Creativitat implica saber donar respostes diferents a situacions i entorns diferents”

“Cap esforç sense èxit, cap èxit sense esforç”

Joan Puig (Súnion)

“Els adolescents descobreixen el món des del seu grup d’amics. El grup natural els dóna sentit de pertinença i seguretat”

“(A l’escola) Els alumnes participen més enllà de les seva “funció” com a alumnes: adopten tasques i col·laboren en el funcionament del dia a dia de l’escola”.

Josep M. Esteve (Institut Escola Jacint Verdaguer)

“L’escola suposa l’accés al coneixement i la informació per a tots els alumnes”

“L’esforç és bàsic, però s’ha de provocar”

“Cal treballar les competències de SABER, saber SER, saber FER i saber ESTAR”

Agustí Martí (Escola Doctor Trueta)

“Estem molt orgullosos i contents de tenir una bona escola, unes bones famílies i uns bons alumnes que treballen conjuntament els uns amb els altres”

“A la nostra escola el director entra molt sovint a l’aula. Observa els mestres i les seves classes constantment”

“Abans de començar un nou curs i en el moment d’organitzar el claustre, es busca el professor de cada aula en funció de les necessitats dels alumnes, i no a partir de les preferències o aspiracions professionals dels mestres”

La jornada va acabar amb el seminari sobre Els espais del joc de l’oralitat. Cultura i etnotext. Altres mostres del patrimoni cultural, a càrrec de Ramon Bassa i Núria Rajadell. Malauradament no hi vam poder assistir.

Els propers seminaris que es realitzaran seran durant la tarda de dimecres 28 de gener i 18 de març. Aquí podreu consultar-ne els detalls i la possibilitat d’assistir-hi.

J i E

Deixa un comentari

Filed under Sense categoria